El TC declara que la llei 5/2018, que estableix mesures ràpides per recuperar l’habitatge ocupat il·legalment, no vulnera el dret a la inviolabilitat del domicili ni a un habitatge digne.
El Ple del Tribunal Constitucional ha desestimat el recurs d’inconstitucionalitat promogut per més de 50 diputats del Grup Parlamentari Confederal de Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea al Congrés dels Diputats, contra la Llei 5/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, en relació amb l’ocupació d’habitatges il·legals.
Els recurrents consideraven que la llei impugnada vulnerava, entre altres, el dret a la inviolabilitat del domicili i a gaudir d’un habitatge digne i adequat perquè feia possible executar un desallotjament forçós de l’habitatge sense alternativa habitacional i sense permetre als òrgans judicials valorar les concretes circumstàncies concurrents en cada cas.
La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Andrés Ollero, assenyala que «la decisió judicial de procedir al desallotjament dels ocupants que es pot adoptar en el procés sumari per a la recuperació de la possessió de l’habitatge instituït per la Llei 5/2018 no constitueix una violació del dret a la inviolabilitat del domicili garantit». «El jutge és l’autoritat competent per a ordenar i reconduir situacions contràries a la norma substantiva i la seva adequació a ella, sense que puguin oposar-se-circumstàncies de fet encaminades a fer possible la permanència i consolidació d’una situació il·lícita, com és l’ocupació il·legal d’una habitatge».
El Tribunal explica que el dret a l’elecció de residència no és un dret absolut que habiliti a ocupar qualsevol habitatge o espai sinó que té límits i s’ha d’exercir dins del respecte a la llei, ja que «per a habitar lícitament en un habitatge cal gaudir d’algun dret que habiliti al subjecte per a la realització de tal ús del bé en el que pretén establir-se».
D’altra banda, l’ordre judicial de desallotjament dels ocupants de l’habitatge no exclou de cap manera que els poders públics hagin d’atendre les situacions d’exclusió residencial que es puguin produir, en particular, quan afecten persones especialment vulnerables. La sentència afegeix que, «la resolució judicial que ordeni el desallotjament dels ocupants il·legals de l’habitatge s’ha de comunicar per l’òrgan judicial als serveis públics competents en matèria de política social, perquè en el termini de set dies puguin adoptar les mesures de protecció que siguin procedents, amb vista a la situació de vulnerabilitat en què poguessin quedar afectats pel llançament, sempre que aquests hagin manifestat el seu consentiment».
Tampoc es vulnera el dret a un habitatge digne i adequat en la mesura en què aquest precepte «no garanteix un dret fonamental sinó que enuncia un principi rector de la política social i econòmica». Per aquest motiu la regulació controvertida no pot, en cap cas, contravenir el mandat de l’art. 10.2 de la Constitució d’interpretar les normes relatives als drets i llibertats d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els acords i tractats internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya.
En aquest punt, el Tribunal recorda que «la prohibició de desallotjaments forçosos a la qual es refereixen els instruments de Nacions Unides, citats pels recurrents, no s’aplica als desallotjaments efectuats legalment i de manera compatible amb les normes internacionals de drets humans, en particular les referides al dret a un procés amb les degudes garanties». La sentència conclou afirmant que la Llei 5/2018, tot i ser una norma processal, no és aliena a la preocupació del legislador per fer front a les situacions d’especial vulnerabilitat social que es puguin produir com a conseqüència del desallotjament d’habitatges judicialment decretat. A més, «el legislador disposa d’un ampli marge d’apreciació per adoptar disposicions en matèria social i econòmica».
El vot concurrent, formulat per la Magistrada María Luisa Balaguer, parteix de la consideració que el reconeixement, el respecte i la protecció dels principis rectors han d’informar la legislació positiva, i, per tant, condicionen la llibertat del legislador; com han d’informar també la pràctica judicial, en la qual no pot deixar de incloure la jurisdicció constitucional. El paràmetre de control per al Tribunal Constitucional és la Constitució, i, per tant, també l’art. 47 CE, i des d’aquesta posició, des de la perspectiva de la garantia de plena eficàcia de la totalitat del text constitucional, també dels principis rectors que conté, és des d’on s’ha de formular el judici de constitucionalitat abstracte en el supòsit de la norma impugnada.
El fet que l’art. 47 CE no hagi estat considerat com un dret fonamental en la Constitució, no el converteix en un text buit de juridicitat, sinó que és una norma amb força jurídica, el nivell de coercibilidad no arriba a l’aplicació immediata, però si obliga a l’operador jurídic a formular un paràmetre de constitucionalitat respecte de la norma la constitucionalitat enjudicia, en relació amb les exigències d’un Estat social i democràtic de dret, que és l’establert en la Constitució.